Un nou estudi liderat per la NASA i amb la participació del CTFC, Agrotecnio i la UdL aporta una visió a escala mundial de les emissions i absorcions de carboni associades a la biomassa dels ecosistemes terrestres. Els resultats faciliten la comptabilització, seguiment i verificació d’aquests fluxos de carboni en el marc dels compromisos climàtics de l’Acord de París i del balanç mundial de 2023, que avaluarà el progrés col·lectiu cap als objectius climàtics a llarg termini.
Els ecosistemes terrestres, especialment els boscos, han demostrat ser un embornal creixent de CO2 atmosfèric durant dècades i la seva restauració es considera una de les solucions basades en la natura més eficaces per mitigar el canvi climàtic. No obstant això, la quantitat de carboni que els ecosistemes terrestres poden alliberar i segrestar a escala global segueix presentant grans incerteses, tant espacials com temporals.
En aquest context, un nou estudi científic publicat a la revista científica Science Advances fa un pas endavant en la resolució d’aquestes incerteses mitjançant l’estimació dels canvis de les reserves globals de carboni en la biomassa llenyosa del planeta des del començament del segle XXI i durant un període de 20 anys que abasta des de l’any 2000 fins al 2019. L’estudi ha estat liderat per la NASA i ha comptat amb la col·laboració de diversos centres de recerca internacionals entre els que s’hi troba la Unitat Mixta de Recerca CTFC – Agrotecnio i la Universitat de Lleida.
En l’estudi es demostra que les estimacions de les emissions i absorcions de carboni per part de la biomassa viva expliquen aproximadament més del 80% dels fluxos terrestres globals, dada que emfatitza el paper fonamental de la biomassa en la mitigació del canvi climàtic. A més, els resultats també confirmen que les emissions i absorcions en zones tropicals són quatre vegades més grans que les dels ecosistemes temperats i boreals junts. D’aquesta manera, es remarca la necessitat de bastir polítiques internacionals per reduir les emissions derivades de la desforestació i la degradació tropicals i prioritzar la millora i conservació dels embornals i magatzems de carboni que representen els boscos del planeta.
A banda, l’estudi no només posa atenció a la biomassa provinent dels boscos “sensu stricto”, sinó que també inclou altres tipus de vegetació. “Aquest tipus de vegetació, com ara els boscos oberts, la sabana i els matollars, tot i que sovint ha estat menystinguda, té una contribució en els fluxos de carboni més important del que es coneixia”, explica Sergio de Miguel, un dels autors de l’article, professor de la Universitat de Lleida i investigador de la Unitat Mixta de Recerca CTFC- Agrotecnio.
“La biomassa dels ecosistemes terrestres és part de la solució davant dels reptes del canvi climàtic”, afegeix de Miguel, qui alerta al mateix temps que “si no es fa una gestió sostenible dels ecosistemes a escala global, aquesta mateixa biomassa pot arribar a ser part del problema si els embornals de carboni perden la seva funcionalitat i s’incrementen significativament les emissions del carboni acumulat als ecosistemes de la Terra, com sembla que està passant en algunes regions del planeta”.
Fluxos de carboni diferents segons la regió del planeta
Tal i com demostra l’estudi, es troben diferències en els fluxos de carboni en funció de les regions del planeta. Segons explica de Miguel “determinades regions actuen com embornals nets, retenint més carboni del que emeten, mentre que altres presenten una tendència oposada i emeten més carboni del que acumulen”. Així, els resultats de l’estudi estimen que el 90% del carboni que els boscos de tot el planeta absorbeixen de l’atmosfera es compensa amb la quantitat de carboni alliberat degut a alteracions en el ecosistemes originades pel canvi global d’usos del sòl i de les condicions ambientals.
A grans trets, algunes de les principals regions que actuen com embornals de carboni són els boscos de coníferes occidentals i boreals d’Amèrica del Nord, els boscos tropicals de l’Àfrica, així com els boscos subtropicals a l’est de la Xina i els boscos boreals de la Sibèria oriental. Per contra, algunes regions on es troben els boscos tropicals humits d’Amèrica del Sud durant el segle XXI han emès més quantitat de carboni de la que han acumulat, en bona mesura degut als processos de desforestació i degradació dels ecosistemes forestals, juntament amb l’impacte de les sequeres.
Per a realitzar l’estudi, l’equip ha utilitzat un algoritme d’aprenentatge automàtic basat en intel·ligència artificial que redueix la incertesa a mesura que les dades dels inventaris de biomassa forestal milloren amb el temps. Les dades s’han obtingut mitjançant la combinació de diferents tècniques i tecnologies de sensors remots i teledetecció, com ara làsers i radars satel·litals i aerotransportats, amb dades d’inventaris forestals obtingudes a camp.
Més informació:
Changes in global terrestrial live biomass over the 21st century BY LIANG XU, SASSAN S. SAATCHI, YAN YANG, YIFAN YU, JULIA PONGRATZ, A. ANTHONY BLOOM, KEVIN BOWMAN, JOHN WORDEN, JUNJIE LIU, YI YIN, GRANT DOMKE, RONALD E. MCROBERTS, CHRISTOPHER WOODALL, GERT-JAN NABUURS, SERGIO DE-MIGUEL, MICHAEL KELLER, NANCY HARRIS, SEAN MAXWELL, DAVID SCHIMEL
Science Advances 02 Jul 2021: Vol. 7, no. 27, eabe9829 DOI: 10.1126/sciadv.abe9829
Text: Comunicació CTFC / Premsa UdL
Foto: La selva tropical amazònica se sol anomenar “els pulmons del món”. Produeix oxigen i emmagatzema milers de milions de tones de carboni cada any. La selva amazònica cobreix més del 60% de la superfície terrestre del Perú. Foto del Servei Forestal de l’USDA de Diego Pérez